miércoles, 8 de diciembre de 2010

2.0 Bons Exemples de Màrketing amb freaks


Fa unes setmanes @francescgo ens explicava als alumnes de Publicitat i RRPP de la UIC Barcelona una manera de vendre un producte o marca mitjançant una web 2.0. La nostra minsa experiència ens dona un al·licient que ell o altres gurús del Social Media actual ja no experimenten tan sovint. És així, perquè ja comencen a ser enciclopèdies 2.0 que s’actualitzen constantment i costa que es sorprenguin amb quelcom de nou. Es tracta del fet de començar a endinsar-se en aquest món i tenir les primeres reaccions al conèixer el més bàsic, el més essencial i el que fa que t’entri el “gusanillo” (no trobo millor complement directe) a ser un Community Manager com déu mana.


Un dels exemples que se’ns va donar va ser: Me Llamo Fred (www.mellamofred.com), un blog on el protagonista és Fred (Edu Soto), un usuari de la nova cámera Sony Bloggie Touch. Es crea una línea conceptual per definir un target amb l’ajuda d’un personatge còmic, amb extravagància i exageració del que és ser un ‘friki’ rematat. Amb això, no vull dir que el consumidor d’aquesta càmera hagi de ser un ‘freak’, però és evident que hi ha una intenció, per cert molt ben aconseguida, de donar un aire jove i diferencial, juntament amb un valor afegit: no es ven una simple càmera, sinó tot un conjunt amb software que dona a conèixer els seus continguts en xarxes socials.


Del mateix estil va la promoció de la nova pel·lícula “No Controles”, on el seu protagonista, Juan Carlitros (www.juancarlitros.com) té un web amb enllaç directe en diferents canals a les xarxes socials Youtube, Facebook, Twitter, etc, o com ell diu: yutube, feisbuc,el pajarico respectivament. Tot gira al voltant de l’humor i l’espectacle, íntegrament relacionat amb la temàtica de la pel·lícula.


Tos dos, molt bons exemples de màrketing viral per vendre productes en web 2.0.

JFS

jueves, 25 de noviembre de 2010

Anàlisis de Campanyes: Solidaritat Catalana

En memòria del 105è aniversari dels fets del 25 de Novembre de 1905 a les redaccions de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut!

Fa pocs dies apuntava al meu Twitter que m’agradava molt la campanya que Solidaritat Catalana estava duent a terme tot i estar boicotejats per la Televisió de Catalunya - no cal dir que ho trobo totalment fora de lloc i anant en contra dels principis de llibertat d’expressió –. La vaig comparar amb la campanya que Agustí Benedito va dur a terme a les antigues eleccions per la presidència del Futbol Club Barcelona, no puc deixar de trobar-hi similituds.


Fent memòria recordo aquell últim dia de recollida de firmes en que Benedito va llançar l’aigua a l’arròs a l’últim moment. Allò passaria a ser un miratge, ja que després d’una dura campanya, molt i molt treballada va acabar sent el segon candidat més votat – encara que lluny de Sandro Rossell – per total sorpresa de tothom i donant una exemplar lliçó de com gestionar les noves oportunitats que ens brinden les xarxes socials i la comunicació actual.


Està molt clar que en política la cosa es molt diferent, els partits estan establerts des de fa molts anys hi entren en joc les ideologies, el context social, econòmic i polític en el que vivim i amb una transcendència a nivell nacional i internacional molt més extensa pel nombre de persones que entren en la votació. Per tant, la cosa es complica una mica més. I és diferent, sí, però estic totalment convençut que una campanya electoral mal gestionada et pot fer donar un pas en fals en el futur que un partit s’està jugant. És veritat però, que Solidaritat Catalana té un handicap. És un partit que apel·la al que històricament va ser el moviment polític i el context històric que va fer que nasqués, com van ser els fets del 25 de Novembre de 1905 quan les redaccions del Cu-Cut i la Veu de Catalunya van ser assaltades per militars espanyols, fent esgotar la paciència del sectors catalanistes. Però hem de recordar que SC no ha estat recentment dins el parlament i no ha fet política en les últimes dècades. Això, d’alguna manera, és un punt a favor. La novetat sempre es connota positivament i així ho està aprofitant el partit amb un programa electoral molt clar, directe, atrevit, motivant i suggerent. Expliquen les coses senzillament perquè els ciutadans les entenguin i s’hi sentin identificades, el que realment interessa als sectors independentistes.


Cal destacar de la seva campanya un programa electoral amb gran quantitat de mítings celebrats en punts de la geografia catalana molt ben repartits, estrictament estudiats i en ubicacions molt encertades. A més d’això, aprofundint en aquesta estratègia, s’ha tingut molt en compte la quantitat i no s’ha volgut centralitzar amb un o dos mítings massius. Tot això sent conscients de les seves capacitats i així aconseguint la proximitat en recintes reduïts i arribant a ells amb un ús –en el seu cas més que imprescindible- de dinamització web i xarxes socials molt efectiu. Una filosofia de constància i d’anar poc a poc, mica en mica i omplint la pica de bons propòsits per difondre un concepte que actualment estava més que oblidat en la societat catalana, la importància de la independència per tenir el que és nostre.

Visca Catalunya Lliure!

martes, 11 de mayo de 2010

L'abisme

Que pensar d’una característica, d’una semblança o d’un apropament als nostres somnis. És fàcil de plasmar?

Transformar les ales en rodes es una acció que es pot considerar benèvola però també rebutjable al mateix temps. Possiblement per la venjança al voler ser tant exigent.


En qui creure si la llàgrima és nascuda del mateix amor a l’odi? Que entenem per creure en un mateix estímul? Que ens fa pensar que es el més pràctic o simplement el més apropiat? Qui mana el curs del riu que ens porta a la mateixa grandesa de la veritat absoluta?


Tot porta al mateix i cada frase que es pronuncia té la casa al mateix terreny del qui la comparteix. El viure en instants o el pensador del que el fa ser ell, la certesa d’una classe que existeix...


Es per tant una seducció trànsfuga? O l’invent de la satisfacció és la frase a pronunciar?


Boix que hi veu, fill que neix, càntic que flota no deixa mai de ser si en la certesa hi ha creença.

JFS

lunes, 2 de marzo de 2009

Pepe Rubianes, l'actor que no actuava.


Les coses que té la vida. Fa tres anys i uns set mesos, amb uns amics, a casa meva, passàvem una de les nits més tristes de les nostres vides. Al sofa, a les tres de la matinada d’un Dijous per paradoxes de la vida rèiem com condemnats veient un DVD. Després d’un dia en que els plors van ofegar les nostres paraules durant hores, vem riure com poques vegades ho tornarem a fer.


Però hi havia un culpable, Pepe Rubianes, el gran actor que mai actuava. Era en el seu monòleg “Rubianes Solamente”:(http://www.youtube.com/results?search_type=&search_query=rubianes+solamente&aq=f).


Aquesta persona que fa un temps ens va portar a un oasi enmig d’un desert ens acaba de deixar. Hi ha persones externes als nostres cercles socials que poden arribar a fer-te somriure, a fer-te sentir bé i a creure que la vida s’ha de viure amb el màxim de passió possible. Això significa que podem arribar a creure amb aquestes persones a qui potser mai a la vida arribaràs a conèixer personalment, però que d’alguna manera creus que són “amigues” teves. Un cantant, un polític, un filòsof, un futbolista o un actor, tots poden arribar a formar part de cadascú de nosaltres. Si hem valora’t doncs, les accions d’aquestes persones, és extrany sentir tristesa per la pèrdua d’una persona a qui mai has conegut?


A tots nosaltres alguna vegada ens ha enganxat el riure Pepe Rubianes...es trobara a faltar veure’l en entrevistes i reportatges pels països on a ell sempre li ha donat la gana d’anar. I és que amb això era un home exemplar, ja que sempre ha fet e que li ha sortir dels collons! Que millor a la vida que això si a més saps fer-ho fent riure a la gent?

Per acabar ,una de les seves grans frases....


“Que se vayan a la mierda con el trabajo, la dignidad, la realización...Que se lo metan todo en la punta del nabo, a ver si les cabe, ¡Bimba!, que les explote, y les queden los huevos colgando en los campanarios!“


Fins aviat amic!


(Dedicat a: P, X, Pepe i Boti)

lunes, 8 de septiembre de 2008

City of Westminster I


Hola a tothom el qui vulgui saber de mi per terres britániques. Per comensar hos he de dir que no tinc ni c trencada ni accents oberts, així que els més tiquis-miquis hos haureu d'aguantar amb el tema ortografic.

Bé doncs, el dimecres ja vaig aterrar a Londres, a les 23.35 de la nit baixava de l'avió a l'aeroport de Gatwick. Tot molt maco: noves sensacions, moltes preguntes a fer-se i sobretot molta ilusió pero...paaam...el primer clatellot ja hem va caure nomes aterrar. 17 Lliures per fer un trajecte de 35 minuts. Perque us en feu una idea és com si pagués 22 € per anar de Terrassa a Sarria amb els catalans...Tot i així ja sabia el que hem trobaria.

Amb el tema hockey ja he fet un entrenament i 3 partits. Al primer partit vaig fer el meu primer gol i debutar amb gol no esta pas malament...Tot i així els entrenos son bastant durs, a més de que els de l'equip ja en porten molts més que jo, son físicament molt forts. A un entreno qualsevol es deixen la pell i els collons al camp, son uns motivats...La meteorologia ja sabeu com va, la major part del temps el cel esta tapat. Al primer partit durant l'escalfament va caure un xafec de collons i al cap de cinc minuts va sortir el sol, i al cap de 10 minuts més una altra vegada el mateix.Suposo que ja m'acostumaré.

La cosa més curiosa és el meu allotjament, hem fa molta gracia perque a més d'un li agradaria esta vivint en la meva situació. Visc a un pub! no hi ha res més autentic que venir de lluny i trobarte plenament vivint com un angles més. El pub és el del propi club de hockey en que jugu i tinc el camp al costat així que...no tinc problemes en arribar tard a entrenar o no en tindré per marxar a dormir durant els 3rs temps dels partits.

Bé ho deixaré aquí perque no estic massa inspirat, suposo que és suficient per els que volgueu saber que estic bé...


Regards from UK!


(us adjuntu la fotografia del pub on estic vivint, el noi que esta sentat al banc és el Pim, el noi holandes que també juga i viu amb mi)

martes, 5 de febrero de 2008

Una utopia discutible




Una utopia és un somni, una caixa plena de rareses i d’inmaginació. No cal tenir un raonament verídic i comprobable, és per això que és una confrontació amb la realitat i que per tant podem jugar-hi posant-nos-hi de peus a la galleda. Quins requisits doncs emprem per a tenir una suposició del més difícil que pot transcórrer? M’atreveixo a proposar una societat, una forma de vida entre un col.lectiu de gent que persegueix uns objectius, unes possibilitats i uns ideals molt semblants, eus aquí doncs el primer tret que no es contraresta amb l’efectivitat que pot tenir aquesta suposada agrupació utòpica que ara intentaré fer comprendre. El fet de tenir diferents idees entre diverses persones ha dividit sempre sense pietat a la societat mundial, amb resultats desde simples intercanvis d’idees fins arribar a guerres armades. Aquest cas per tant, no s’exclou d’aquesta regla de tres, amb un tant per cent de probabilitat molt elevat.

Una idea d’amistat fidel és potser l’argument més ferm a aquesta teòrica “organització” de persones que lluiten tot i que de forma egoista cap a una forma de vida totalment plàcida i feliç sempre que aquesta complagui a cada un dels components. I dic egoista perquè és una manera de viure aïllada una mica del cúmul de persones que vivim al món, esclar que dintre aquest cas que proposo podrien també existir diferents graus.

Per fí hem centraré amb el que vull dictar. Per facilitar la comprensió l’exemplificarem amb X personatges que entendrem com a afortunats d’aconseguir aquesta forma de vida. El Joan és metge, el Pere és director d’un banc, el Marc és advocat, el Bru és un publicista molt important que té en poder deu concessionaris de cotxes a tot el país i posem que el Sergi és l’Alcalde d’un poble molt ric. Però que tenen en comú aquestes persones? Perquè d’això es tracta precisament…Doncs que aquestes persones tenen un vincle amistós molt fort, deixant de banda els motius, ho són i molt, tant que de ben joves es van fer una promesa. Van mirar pel seu futur i per la seva amistat ho van creure possible, que un jurament els podia fer rics i feliços. Cadascú d’ells havia de fer un sobreesforç amb els seus estudis i arribar a ser el que finalment ara han aconseguit. El dia del jurament, molt i molt premeditat, van establir segons gustos personals i miran sobre les possibilitats de cadascú a quin camp es destinarien. Un al món polític, l’altre al econòmic, etc. Així doncs el jurament consistiria en que al arribar a aquell moment d’èlit era obligatori recolzar-se quan fos necessari amb l’amic que per exemple era metge ja que la seva dona estava molt malalta, i el metge quan tingués problemes de diners podria comptar amb el seu amic director del banc per pal.liar les seves complicacions econòmiques, i així successivament tota la vida entre ells donar-se tots els cops de mans necessaris sota un jurament d’amistat i confiança amb l’altra persona. Tot comportaria una sèrie de compromisos que farien compartir unes vides que com ells van voler havien d’estar molt entrelligades, ja que la seva pròpia amistat i la seva felicitat era el primer que els passava pel cap a aquells amics. Un raonament positiu a tot això seria la lluita per no perdre una amistat, ja que si un dels components del grup fallava, deixava d’existir per a la resta i es trencava un cadena que havia promés ser molt profitosa per tots els que en formaven part. La frustració pel que errava la seva part podria ser eterna i segur que cap d’ells si realment creia en allò volia equivocar-se, és un ànim prou justificable per a perseguir aquest somni el de perdre X amistats?

Entrant en valoracions que mai podriem acabar de criticar i/o reforçar deixo oberta una pregunta: És tant forta l’amistat com per a conseguir una cosa així?

Pel meu parer sé que aquesta mena de “secta” és totalment intractable i sóc conscient de la seva poca eficàcia, però ho és més una dictadura o qualsevol tirania? Al cap i a la fi no es fa mal a ningú, encara que tampoc s’en deixa de fer als qui no reben res d’aquestes persones implicades…

Per últim voldria que en féssim una petita comparació amb el que és ara mateix la nostra societat, la nostra manera de fer funcionar el món, com som les persones, tot en general. No és el mateix (oblidant-se d’insignificants detalls) que acabo d’explicar però en una població mundial que fins avui dia 02/05/08 a les 15:26 GMT (EST+5) és de 6,648,638,518?

I la última pregunta…hi ha algun mètode per conviure al 100% entre aquests 6,648,638,518?

jueves, 3 de enero de 2008

Assís de Moreira "Ronaldinho"




Ja fa molt de temps que el meu blog resta en silenci.

www.dequevolsparlar.blogspot.com l'acostumo a actualitzar quan la meva inspiració ve estimulada per un fet, conseqüència, injustícia o demés que s'em llença totalment a sobre i abateixo la meva paciència volent justificarme d'alguna forma. Sóc una flor en un desert, poca gent hem treu la sed enmig d’una opinió que pocs, ara per ara, recolzen. La meva inquietut passa un cop més pel món del esport.

Ens passem el dia escoltant notícies, veient partits de Futbol, Bàsquet, Hockey, Tennis, Esgrima o Escacs i també imatges de quelcom relacionat amb el món de la competició esportiva. Entenc que pugui haver tècnics, gent amb experiència en el món del deport (paraula acceptada per l'institut d'estudis catalans per si no u sabíeu) o fins i tot exjugadors que en sàpiguen una mica més a l’hora de parlar d’alguna qüestió en concret sobre aquell esport que sigui.

Però no vull desmarcar-me més del tema, la meva intranquilitat ve fluïda per una opinió general molt subjectiva de gent que no està ni en aquest grau de vides humanes que he anomenat fa un moment en resum, un aplec de “sabis”, que en certa manera no acabo d’acceptar en els moments en que no es raona d’una forma suficientment estructurada encara que u intentin, com si el que diuen ells ha de ser d’aquella manera, no ho soporto!. Pels que sou fidels seguidors del meu blog ja veu llegir el meu article sobre la contracrítica que vaig fer als botxins del meu estimat amic Bruce Springsteen, aquest cop la cosa va més o menys per aquí, m’han tocat un mite, me l’han despotricat i això quan hem passa a mi m’indigna i “hem posa mussols al cuarto” ¹.

Aquest cop la víctima de la societat és Assís de Moreira “Ronaldinho” el tercer millor jugador que ha tingut mai el Futbol Club Barcelona després de Diego Armando Maradona “el pelusa” i Lionel Messi “La Pulga” en el meu humil parer. Cau en ments de molts “entesos” criticar, desqualificar i fins i tot insultar a un jugador que pensant-hi fredament ha resuscitat un Barça que fa uns anys lluitava per entrar a UEFA a misses dites i la seva devantera la constituïen jugadors com Alfonso Pérez, Daniel Garcia Lara o el lateral esquerre era Winston Bogarde, a més eren dirigits pel “Charlie” Rexach o Llorenç Serra Ferrer…que Déu ens agafés confessats…Però després d’aquells anys incerts i de infern o purgatori van haver canvis, Jan Laporta, Sandro...i no cal que anomeni més…la història ja sabeu de que va…Va arribar caigut del cel i per gràcia dels que siguin: Ronaldinho Gaucho, jugador que va canviar un Barça amb sed de títols. La història tots la sabem: una champions que arribava setze anys després de la primera i darrera i un parell de lligues que gairebé han sigut tres…

El problema és ara. Ronaldinho no està bé, Ronaldinho no és el que era, és com si juguessim amb deu,etc. Un jugador té alts i baixos, és persona i alhora ambiciosa, no es pot negar que aquest grandíssim jugador hagi caigut al parany del diner i la gresca desenfrenada, però hi ha un abans i un después i arriba un moment en que una persona reacciona i vol tornar als seus orígens perquè l’obliguen o simplement perquè es sent obligat per pròpia consciència. Si una cosa he après en aquesta vida i com he anomenat més amunt és que la opinió és subjectiva, i no cal fer-ne un discurs massa extens. A on vull arribar és a que la societat en general tendeix a adaptar aquesta subjectivitat a les parts més negatives de tot el que ens envolta i aquest per mi n’és un cas. Com es pot comparar el rendiment d’un jugador o el seu mal o bon joc d’un any envers un altre? amb gols? al ser el cas d’un davanter? Hem sembla que no, perquè les dades d’aquest cas i en aquest aspecte, l’any passat, no són dolentes precisament.

Evidentment també és subjectiva la meva opinió a l’hora de creure que Ronaldinho fa un esforç, que no u està fent tant malament i que és ell qui paga els plats trencats com si ell sol hagués de fer tota la feina, és també cert que hi ha variants i molta gent no arriba a aquest extrem i segur que no convenço a ningú escribint tot això però la ilusió, la confiança i el recolzament sempre han estat partíceps en la meva vida i és així, amb aquesta actitud, i d’això sí n’estic totalment segur, l’única manera en que si penséssim tots d’aquesta manera ajudaríem molt més a aquesta persona. Les coses potser hauríem de mirar-les més pels costats bons i treure’n profit perquè realment el que fa més mal és la crítica, l’energia negativa que es transmet amb aquesta tensió social del públic, premsa i afició cap a un mite futbolístic que de ben segur tornarà a ser el que és com bé va passar amb altres casos. El R.Madrid a més de copes d’Europa, ens ha superat en paciència i l’exemple és el de Raúl Gonzalez Blanco. Evidentment hi ha certes diferències però tot passa pel mateix, crec jo. Si més no ells l’han tingut i al final ells creuen que ha donat fruit. Per ells “Raúl ha vuelto!”.

Tot és possible i el 95% depèn del propi jugador, pero estic segur que una atmosfera tant gran com és la del Barça que l’ha ajudat tant durant tants anys és almenys aquest 5% restant per tirar endavant un jugador que ens agradaria que tornés a donar els resultats anteriors. La paciència és la mare de la ciència!
Si més no els que no teniu dret ni vot per decidir si Roonie s’en va al carrer o no, us haureu de resignar a això perquè és el que hi ha!

I recordeu:”El més cuit és a l’aigüera”.


¹”Posar mussols al cuarto”: Frase transmesa i cedida per Pere Arch i Morera. El seu equivalent seria “Tocar els collons“.