Pepe Rubianes, l'actor que no actuava.

Les coses que té la vida. Fa tres anys i uns set mesos, amb uns amics, a casa meva, passàvem una de les nits més tristes de les nostres vides. Al sofa, a les tres de la matinada d’un Dijous per paradoxes de la vida rèiem com condemnats veient un DVD. Després d’un dia en que els plors van ofegar les nostres paraules durant hores, vem riure com poques vegades ho tornarem a fer. Però hi havia un culpable, Pepe Rubianes, el gran actor que mai actuava. Era en el seu monòleg “Rubianes Solamente”:(http://www.youtube.com/results?search_type=&search_query=rubianes+solamente&aq=f).

Aquesta persona que fa un temps ens va portar a un oasi enmig d’un desert ens acaba de deixar. Hi ha persones externes als nostres cercles socials que poden arribar a fer-te somriure, a fer-te sentir bé i a creure que la vida s’ha de viure amb el màxim de passió possible. Això significa que podem arribar a creure amb aquestes persones a qui potser mai a la vida arribaràs a conèixer personalment, però que d’alguna manera creus que són “amigues” teves. Un cantant, un polític, un filòsof, un futbolista o un actor, tots poden arribar a formar part de cadascú de nosaltres. Si hem valora’t doncs, les accions d’aquestes persones, és extrany sentir tristesa per la pèrdua d’una persona a qui mai has conegut?

A tots nosaltres alguna vegada ens ha enganxat el riure Pepe Rubianes...es trobara a faltar veure’l en entrevistes i reportatges pels països on a ell sempre li ha donat la gana d’anar. I és que amb això era un home exemplar, ja que sempre ha fet e que li ha sortir dels collons! Que millor a la vida que això si a més saps fer-ho fent riure a la gent?

Per acabar ,una de les seves grans frases....

“Que se vayan a la mierda con el trabajo, la dignidad, la realización...Que se lo metan todo en la punta del nabo, a ver si les cabe, ¡Bimba!, que les explote, y les queden los huevos colgando en los campanarios!“

Fins aviat amic!

(Dedicat a: P, X, Pepe i Boti)

City of Westminster I

Hola a tothom el qui vulgui saber de mi per terres britániques. Per comensar hos he de dir que no tinc ni c trencada ni accents oberts, així que els més tiquis-miquis hos haureu d'aguantar amb el tema ortografic.

Bé doncs, el dimecres ja vaig aterrar a Londres, a les 23.35 de la nit baixava de l'avió a l'aeroport de Gatwick. Tot molt maco: noves sensacions, moltes preguntes a fer-se i sobretot molta ilusió pero...paaam...el primer clatellot ja hem va caure nomes aterrar. 17 Lliures per fer un trajecte de 35 minuts. Perque us en feu una idea és com si pagués 22 € per anar de Terrassa a Sarria amb els catalans...Tot i així ja sabia el que hem trobaria.

Amb el tema hockey ja he fet un entrenament i 3 partits. Al primer partit vaig fer el meu primer gol i debutar amb gol no esta pas malament...Tot i així els entrenos son bastant durs, a més de que els de l'equip ja en porten molts més que jo, son físicament molt forts. A un entreno qualsevol es deixen la pell i els collons al camp, son uns motivats...La meteorologia ja sabeu com va, la major part del temps el cel esta tapat. Al primer partit durant l'escalfament va caure un xafec de collons i al cap de cinc minuts va sortir el sol, i al cap de 10 minuts més una altra vegada el mateix.Suposo que ja m'acostumaré.

La cosa més curiosa és el meu allotjament, hem fa molta gracia perque a més d'un li agradaria esta vivint en la meva situació. Visc a un pub! no hi ha res més autentic que venir de lluny i trobarte plenament vivint com un angles més. El pub és el del propi club de hockey en que jugu i tinc el camp al costat així que...no tinc problemes en arribar tard a entrenar o no en tindré per marxar a dormir durant els 3rs temps dels partits.

Bé ho deixaré aquí perque no estic massa inspirat, suposo que és suficient per els que volgueu saber que estic bé...

Regards from UK!

(us adjuntu la fotografia del pub on estic vivint, el noi que esta sentat al banc és el Pim, el noi holandes que també juga i viu amb mi)

Una utopia discutible

Una utopia és un somni, una caixa plena de rareses i d’inmaginació. No cal tenir un raonament verídic i comprobable, és per això que és una confrontació amb la realitat i que per tant podem jugar-hi posant-nos-hi de peus a la galleda. Quins requisits doncs emprem per a tenir una suposició del més difícil que pot transcórrer? M’atreveixo a proposar una societat, una forma de vida entre un col.lectiu de gent que persegueix uns objectius, unes possibilitats i uns ideals molt semblants, eus aquí doncs el primer tret que no es contraresta amb l’efectivitat que pot tenir aquesta suposada agrupació utòpica que ara intentaré fer comprendre. El fet de tenir diferents idees entre diverses persones ha dividit sempre sense pietat a la societat mundial, amb resultats desde simples intercanvis d’idees fins arribar a guerres armades. Aquest cas per tant, no s’exclou d’aquesta regla de tres, amb un tant per cent de probabilitat molt elevat.
Una idea d’amistat fidel és potser l’argument més ferm a aquesta teòrica “organització” de persones que lluiten tot i que de forma egoista cap a una forma de vida totalment plàcida i feliç sempre que aquesta complagui a cada un dels components. I dic egoista perquè és una manera de viure aïllada una mica del cúmul de persones que vivim al món, esclar que dintre aquest cas que proposo podrien també existir diferents graus. Per fí hem centraré amb el que vull dictar. Per facilitar la comprensió l’exemplificarem amb X personatges que entendrem com a afortunats d’aconseguir aquesta forma de vida. El Joan és metge, el Pere és director d’un banc, el Marc és advocat, el Bru és un publicista molt important que té en poder deu concessionaris de cotxes a tot el país i posem que el Sergi és l’Alcalde d’un poble molt ric. Però que tenen en comú aquestes persones? Perquè d’això es tracta precisament…Doncs que aquestes persones tenen un vincle amistós molt fort, deixant de banda els motius, ho són i molt, tant que de ben joves es van fer una promesa. Van mirar pel seu futur i per la seva amistat ho van creure possible, que un jurament els podia fer rics i feliços. Cadascú d’ells havia de fer un sobreesforç amb els seus estudis i arribar a ser el que finalment ara han aconseguit. El dia del jurament, molt i molt premeditat, van establir segons gustos personals i miran sobre les possibilitats de cadascú a quin camp es destinarien. Un al món polític, l’altre al econòmic, etc. Així doncs el jurament consistiria en que al arribar a aquell moment d’èlit era obligatori recolzar-se quan fos necessari amb l’amic que per exemple era metge ja que la seva dona estava molt malalta, i el metge quan tingués problemes de diners podria comptar amb el seu amic director del banc per pal.liar les seves complicacions econòmiques, i així successivament tota la vida entre ells donar-se tots els cops de mans necessaris sota un jurament d’amistat i confiança amb l’altra persona. Tot comportaria una sèrie de compromisos que farien compartir unes vides que com ells van voler havien d’estar molt entrelligades, ja que la seva pròpia amistat i la seva felicitat era el primer que els passava pel cap a aquells amics. Un raonament positiu a tot això seria la lluita per no perdre una amistat, ja que si un dels components del grup fallava, deixava d’existir per a la resta i es trencava un cadena que havia promés ser molt profitosa per tots els que en formaven part. La frustració pel que errava la seva part podria ser eterna i segur que cap d’ells si realment creia en allò volia equivocar-se, és un ànim prou justificable per a perseguir aquest somni el de perdre X amistats?
Entrant en valoracions que mai podriem acabar de criticar i/o reforçar deixo oberta una pregunta: És tant forta l’amistat com per a conseguir una cosa així?
Pel meu parer sé que aquesta mena de “secta” és totalment intractable i sóc conscient de la seva poca eficàcia, però ho és més una dictadura o qualsevol tirania? Al cap i a la fi no es fa mal a ningú, encara que tampoc s’en deixa de fer als qui no reben res d’aquestes persones implicades…
Per últim voldria que en féssim una petita comparació amb el que és ara mateix la nostra societat, la nostra manera de fer funcionar el món, com som les persones, tot en general. No és el mateix (oblidant-se d’insignificants detalls) que acabo d’explicar però en una població mundial que fins avui dia 02/05/08 a les 15:26 GMT (EST+5) és de 6,648,638,518?
I la última pregunta…hi ha algun mètode per conviure al 100% entre aquests 6,648,638,518?

Assís de Moreira "Ronaldinho"

Ja fa molt de temps que el meu blog resta en silenci.
www.dequevolsparlar.blogspot.com l'acostumo a actualitzar quan la meva inspiració ve estimulada per un fet, conseqüència, injustícia o demés que s'em llença totalment a sobre i abateixo la meva paciència volent justificarme d'alguna forma. Sóc una flor en un desert, poca gent hem treu la sed enmig d’una opinió que pocs, ara per ara, recolzen. La meva inquietut passa un cop més pel món del esport. Ens passem el dia escoltant notícies, veient partits de Futbol, Bàsquet, Hockey, Tennis, Esgrima o Escacs i també imatges de quelcom relacionat amb el món de la competició esportiva. Entenc que pugui haver tècnics, gent amb experiència en el món del deport (paraula acceptada per l'institut d'estudis catalans per si no u sabíeu) o fins i tot exjugadors que en sàpiguen una mica més a l’hora de parlar d’alguna qüestió en concret sobre aquell esport que sigui. Però no vull desmarcar-me més del tema, la meva intranquilitat ve fluïda per una opinió general molt subjectiva de gent que no està ni en aquest grau de vides humanes que he anomenat fa un moment en resum, un aplec de “sabis”, que en certa manera no acabo d’acceptar en els moments en que no es raona d’una forma suficientment estructurada encara que u intentin, com si el que diuen ells ha de ser d’aquella manera, no ho soporto!. Pels que sou fidels seguidors del meu blog ja veu llegir el meu article sobre la contracrítica que vaig fer als botxins del meu estimat amic Bruce Springsteen, aquest cop la cosa va més o menys per aquí, m’han tocat un mite, me l’han despotricat i això quan hem passa a mi m’indigna i “hem posa mussols al cuarto” ¹. Aquest cop la víctima de la societat és Assís de Moreira “Ronaldinho” el tercer millor jugador que ha tingut mai el Futbol Club Barcelona després de Diego Armando Maradona “el pelusa” i Lionel Messi “La Pulga” en el meu humil parer. Cau en ments de molts “entesos” criticar, desqualificar i fins i tot insultar a un jugador que pensant-hi fredament ha resuscitat un Barça que fa uns anys lluitava per entrar a UEFA a misses dites i la seva devantera la constituïen jugadors com Alfonso Pérez, Daniel Garcia Lara o el lateral esquerre era Winston Bogarde, a més eren dirigits pel “Charlie” Rexach o Llorenç Serra Ferrer…que Déu ens agafés confessats…Però després d’aquells anys incerts i de infern o purgatori van haver canvis, Jan Laporta, Sandro...i no cal que anomeni més…la història ja sabeu de que va…Va arribar caigut del cel i per gràcia dels que siguin: Ronaldinho Gaucho, jugador que va canviar un Barça amb sed de títols. La història tots la sabem: una champions que arribava setze anys després de la primera i darrera i un parell de lligues que gairebé han sigut tres…
El problema és ara. Ronaldinho no està bé, Ronaldinho no és el que era, és com si juguessim amb deu,etc. Un jugador té alts i baixos, és persona i alhora ambiciosa, no es pot negar que aquest grandíssim jugador hagi caigut al parany del diner i la gresca desenfrenada, però hi ha un abans i un después i arriba un moment en que una persona reacciona i vol tornar als seus orígens perquè l’obliguen o simplement perquè es sent obligat per pròpia consciència. Si una cosa he après en aquesta vida i com he anomenat més amunt és que la opinió és subjectiva, i no cal fer-ne un discurs massa extens. A on vull arribar és a que la societat en general tendeix a adaptar aquesta subjectivitat a les parts més negatives de tot el que ens envolta i aquest per mi n’és un cas. Com es pot comparar el rendiment d’un jugador o el seu mal o bon joc d’un any envers un altre? amb gols? al ser el cas d’un davanter? Hem sembla que no, perquè les dades d’aquest cas i en aquest aspecte, l’any passat, no són dolentes precisament. Evidentment també és subjectiva la meva opinió a l’hora de creure que Ronaldinho fa un esforç, que no u està fent tant malament i que és ell qui paga els plats trencats com si ell sol hagués de fer tota la feina, és també cert que hi ha variants i molta gent no arriba a aquest extrem i segur que no convenço a ningú escribint tot això però la ilusió, la confiança i el recolzament sempre han estat partíceps en la meva vida i és així, amb aquesta actitud, i d’això sí n’estic totalment segur, l’única manera en que si penséssim tots d’aquesta manera ajudaríem molt més a aquesta persona. Les coses potser hauríem de mirar-les més pels costats bons i treure’n profit perquè realment el que fa més mal és la crítica, l’energia negativa que es transmet amb aquesta tensió social del públic, premsa i afició cap a un mite futbolístic que de ben segur tornarà a ser el que és com bé va passar amb altres casos. El R.Madrid a més de copes d’Europa, ens ha superat en paciència i l’exemple és el de Raúl Gonzalez Blanco. Evidentment hi ha certes diferències però tot passa pel mateix, crec jo. Si més no ells l’han tingut i al final ells creuen que ha donat fruit. Per ells “Raúl ha vuelto!”.
Tot és possible i el 95% depèn del propi jugador, pero estic segur que una atmosfera tant gran com és la del Barça que l’ha ajudat tant durant tants anys és almenys aquest 5% restant per tirar endavant un jugador que ens agradaria que tornés a donar els resultats anteriors. La paciència és la mare de la ciència!
Si més no els que no teniu dret ni vot per decidir si Roonie s’en va al carrer o no, us haureu de resignar a això perquè és el que hi ha!

I recordeu:”El més cuit és a l’aigüera”.


¹”Posar mussols al cuarto”: Frase transmesa i cedida per Pere Arch i Morera. El seu equivalent seria “Tocar els collons“.

"L'amour"

Mil escriptors, poetes, periodistes i ignorants han escrit alguna vegada sobre l’amor. És un temàtica prou complexa, que ajuda als qui intenten escriure o redactar sobre quelcom a sortir d’una dinàmica poc productiva en el seu camí cap a un objectiu que cadascú té definit en la semántica de l’art o ofici, del que pròpiament és redactar. La qüestió és qualsevol cosa que intenti no deixar indiferent als lectors.
Avui hem toca a mi.

Sense deixar de banda les convencionalitats vull començar adjectivant l’amor com a un fet realment increíble, fascinant i evidencialment universal. Encararé el meu análisis cap al que seria l’amor en parella, pero més concretament al adolescent, en faré una síntesi del que m’arriba a passar pel cap a vegades. Ja que de moment, és l’únic període en que he pogut apreciar en la meva disminuida mesura que n’és de fascinant aquest ‘hipersentiment’. I crec, que no cal haver-ho viscut en primera persona al màxim exponent per endevinar la magia que desprèn aquest joc d’alegries, contrarestades amb tristesa i plors, fins i tot enganys, un bany inmens d’orgull i la contradicció a això d’expressar en plenitud i certesa el que un realment sent en aquell precís instant per a l’altre.
Per exemple: aquells matins prescindibles de viure i de rememorar dia rere dia ja sigui per la son que tenim o per la jornada que s’ens presenta: feina, classes, aburriment…el que sigui!, però alguna cosa que mai deixaries d’odiar si te la canviessin pel moment en que et retrobes amb la persona del qual n’estàs totalment enamorat/da. Aquest alicient es veu com a una llum al final d’un túnel infinit, un canvi de sostre a millor, una sensació de benestar temporal que et fa oblidar quelcom més important que allò que estàs vivint. Eus aquí les coses bones d’una relació, entre moltes altres, de dos persones. Aquest, seria un model prou significatiu per matisar el que sincerament et fa sentir estimar a algú.

Però no tot són flors i violes.Per bé que una relació tingui aquella essència que fa que existeixi, s’ha de lluitar fins i tot amb la pròpia persona a la que estimem. Es tracta d’una mena de guerra freda, una batalla constant amb la nostra pròpia parella, que per una mena de telepatia es comunica l’un amb l’altre que aquest combat és necessari per fer durar aquesta gran proesa d’amor entre l’un i l’altre. Fet que ve donat en un gran tant per cent per qüestions i persones externes. Qüestions com l’orgull, la superficialitat, la bellesa física...aquests com molts altres factors juguen un paper que fa que es condemnin els dos actors principals de la películ.la a lluitar mutuament pel seu castell construït a base d’un esforç injustificable. Tot això no impedeix però, poder dir cada dia que l’amor és magnífic, i no només per les coses bones, sinó per la morbositat del joc constant entre les que no ho son tant, però que en el fons donen vida i fan créixer més a dues persones enamorades.

Dels teus amics:

Ja han passat dos anys, dos anys des d’aquell fatídic día en que ens vas deixar, lluny queden les llàgrimes que no vem parar d’eixugar-nos durant molts dies. Aquestes però, també han acabat secant-se per si soles en el transcurs de les nostres vides, que malgrat tot han hagut de continuar.

En representació de tots els teus amics Boti, puc dir que hem après a parlar de tu amb un somriure a la boca i amb un plegat de bons records que mai deixen d’estar dins nostre. Amb aquests dos anys sense tu hem arribat a dir coses que t’han fet homenatge en cada lletra referent al nostre petit príncep, i es que mai es podria parlar d’altra manera que no fos elogiant-te o qualificant-te en un escaló infinitament alt, on sempre t’hi vas mantenir deixant un rastre torbant per tota la gent que et va arribar a conèixer. Seguint el nostre camí passem grans estones junts, moments esplèndits en que compartim el que temps enrere no sabíem apreciar tant correctament. Fet que ens cegava d’obtenir una capacitat, la de calcular les dimensions de la importància del que és tenir un amic. A més, de tenir-lo al teu costat pel que sigui, i gaudir de tots els moments en que podem intercanviar les emocions.

Esperem tenir la sort de mantenir-nos units per sempre, almenys el teu record ens ha ensenyat a conviure d’aquesta manera, aquest fet segueix i seguirà demostrant la teva grandesa Boti, fins i tot sense ser-hi, continues sent partícep de les nostres vides.

Un any més ens reunim per recordar una persona que ens ha fet una mica més petits a tots però que alhora ens ha engrandit els nostres cors gràcies a la seva eficàcia per encisar tot el seu voltant, si més no els teus amics ho creiem així, moltes gràcies Boti!

Un somni on tot és Groc

Malauradament aquest escrit només sera de grata lectura pels afiliats al meu estimat club, l'Atlètic Terrassa Hockey Club. No sé que ha fet al llarg de tants anys que m'ilusioni tant una cosa com aquesta, amb el recent títol de lliga aconseguit per a 4rt any consecutiu hem sobren els motius per estimar tant un sentiment on tot és groc i negre. Els qui hem conèixen saben molt bé el que per mi representa i potser a vegades no poden entendre que visqui tant, que un equip de hockey herba, sent un esport força minoritari, guanyi, o deixi de fer-ho, algún que altre títol. Però la qüestió i fet no són només els èxits del primer equip, sinó un club en general que m'ha vist créixer i del qual n'he viscut penes, alegries i he après com a jugador, entrenador i per sobre de tot com a persona. L'Atlètic m'ha donat una de les coses que valoro més en aquest món i aquesta és l'amistat, sense que aquest club existís jo no sé com ho hauria fet per tenir els meus estimats amics, ja que la gran majoria d'ells són o han sigut companys, rivals a dins el camp, etc. També gràcies al club he viatjat força i he conegut gent de fora del nostre país la qual en algún cas els tinc un gran apreci. El meu avi segurament n'és un dels culpables, ja que juntament amb altres persones l'any 1952 va fundar aquesta gran institució que és l'Atlètic, a més un dels companys fundadors del meu avi té com a néts a persones que són amics així com cosins i familiars varis. Tot el que això comporta m'ha ensenyat que l'esport, a part dels al.liciens que et dona en quan a èxits, és un fet que m'ha pogut destinar com a persona i no m'en penediré mai. En terra caigui, hi ha males herbes que mai es podran titllar i entre elles les despedides de gent que ens ha anat deixant al llarg del camí, gent que m'ha tret mil sumriures i que he estimat amb tot el meu cor, un cor que irremediablement serà groc sempre.

Visca l'Atlètic!