De que vols parlar?

2.0 Bons Exemples de Màrketing amb freaks

2010-12-08T09:26:00.000-08:00

Fa unes setmanes @francescgo ens explicava als alumnes de Publicitat i RRPP de la UIC Barcelona una manera de vendre un producte o marca mitjançant una web 2.0. La nostra minsa experiència ens dona un al·licient que ell o altres gurús del Social Media actual ja no experimenten tan sovint. És així, perquè ja comencen a ser enciclopèdies 2.0 que s’actualitzen constantment i costa que es sorprenguin amb quelcom de nou. Es tracta del fet de començar a endinsar-se en aquest món i tenir les primeres reaccions al conèixer el més bàsic, el més essencial i el que fa que t’entri el “gusanillo” (no trobo millor complement directe) a ser un Community Manager com déu mana.

Un dels exemples que se’ns va donar va ser: Me Llamo Fred (www.mellamofred.com), un blog on el protagonista és Fred (Edu Soto), un usuari de la nova cámera Sony Bloggie Touch. Es crea una línea conceptual per definir un target amb l’ajuda d’un personatge còmic, amb extravagància i exageració del que és ser un ‘friki’ rematat. Amb això, no vull dir que el consumidor d’aquesta càmera hagi de ser un ‘freak’, però és evident que hi ha una intenció, per cert molt ben aconseguida, de donar un aire jove i diferencial, juntament amb un valor afegit: no es ven una simple càmera, sinó tot un conjunt amb software que dona a conèixer els seus continguts en xarxes socials.

Del mateix estil va la promoció de la nova pel·lícula “No Controles”, on el seu protagonista, Juan Carlitros (www.juancarlitros.com) té un web amb enllaç directe en diferents canals a les xarxes socials Youtube, Facebook, Twitter, etc, o com ell diu: yutube, feisbuc,el pajarico respectivament. Tot gira al voltant de l’humor i l’espectacle, íntegrament relacionat amb la temàtica de la pel·lícula.

Tos dos, molt bons exemples de màrketing viral per vendre productes en web 2.0.

JFS

Anàlisis de Campanyes: Solidaritat Catalana

2010-11-25T13:25:00.000-08:00

En memòria del 105è aniversari dels fets del 25 de Novembre de 1905 a les redaccions de La Veu de Catalunya i el Cu-Cut!

Fa pocs dies apuntava al meu Twitter que m’agradava molt la campanya que Solidaritat Catalana estava duent a terme tot i estar boicotejats per la Televisió de Catalunya - no cal dir que ho trobo totalment fora de lloc i anant en contra dels principis de llibertat d’expressió –. La vaig comparar amb la campanya que Agustí Benedito va dur a terme a les antigues eleccions per la presidència del Futbol Club Barcelona, no puc deixar de trobar-hi similituds.

Fent memòria recordo aquell últim dia de recollida de firmes en que Benedito va llançar l’aigua a l’arròs a l’últim moment. Allò passaria a ser un miratge, ja que després d’una dura campanya, molt i molt treballada va acabar sent el segon candidat més votat – encara que lluny de Sandro Rossell – per total sorpresa de tothom i donant una exemplar lliçó de com gestionar les noves oportunitats que ens brinden les xarxes socials i la comunicació actual.

Està molt clar que en política la cosa es molt diferent, els partits estan establerts des de fa molts anys hi entren en joc les ideologies, el context social, econòmic i polític en el que vivim i amb una transcendència a nivell nacional i internacional molt més extensa pel nombre de persones que entren en la votació. Per tant, la cosa es complica una mica més. I és diferent, sí, però estic totalment convençut que una campanya electoral mal gestionada et pot fer donar un pas en fals en el futur que un partit s’està jugant. És veritat però, que Solidaritat Catalana té un handicap. És un partit que apel·la al que històricament va ser el moviment polític i el context històric que va fer que nasqués, com van ser els fets del 25 de Novembre de 1905 quan les redaccions del Cu-Cut i la Veu de Catalunya van ser assaltades per militars espanyols, fent esgotar la paciència del sectors catalanistes. Però hem de recordar que SC no ha estat recentment dins el parlament i no ha fet política en les últimes dècades. Això, d’alguna manera, és un punt a favor. La novetat sempre es connota positivament i així ho està aprofitant el partit amb un programa electoral molt clar, directe, atrevit, motivant i suggerent. Expliquen les coses senzillament perquè els ciutadans les entenguin i s’hi sentin identificades, el que realment interessa als sectors independentistes.

Cal destacar de la seva campanya un programa electoral amb gran quantitat de mítings celebrats en punts de la geografia catalana molt ben repartits, estrictament estudiats i en ubicacions molt encertades. A més d’això, aprofundint en aquesta estratègia, s’ha tingut molt en compte la quantitat i no s’ha volgut centralitzar amb un o dos mítings massius. Tot això sent conscients de les seves capacitats i així aconseguint la proximitat en recintes reduïts i arribant a ells amb un ús –en el seu cas més que imprescindible- de dinamització web i xarxes socials molt efectiu. Una filosofia de constància i d’anar poc a poc, mica en mica i omplint la pica de bons propòsits per difondre un concepte que actualment estava més que oblidat en la societat catalana, la importància de la independència per tenir el que és nostre.

Visca Catalunya Lliure!

L'abisme

2010-05-11T16:08:00.000-07:00

Que pensar d’una característica, d’una semblança o d’un apropament als nostres somnis. És fàcil de plasmar?

Transformar les ales en rodes es una acció que es pot considerar benèvola però també rebutjable al mateix temps. Possiblement per la venjança al voler ser tant exigent.

En qui creure si la llàgrima és nascuda del mateix amor a l’odi? Que entenem per creure en un mateix estímul? Que ens fa pensar que es el més pràctic o simplement el més apropiat? Qui mana el curs del riu que ens porta a la mateixa grandesa de la veritat absoluta?

Tot porta al mateix i cada frase que es pronuncia té la casa al mateix terreny del qui la comparteix. El viure en instants o el pensador del que el fa ser ell, la certesa d’una classe que existeix...

Es per tant una seducció trànsfuga? O l’invent de la satisfacció és la frase a pronunciar?

Boix que hi veu, fill que neix, càntic que flota no deixa mai de ser si en la certesa hi ha creença.

JFS

Pepe Rubianes, l'actor que no actuava.

2009-03-02T09:54:00.000-08:00

Les coses que té la vida. Fa tres anys i uns set mesos, amb uns amics, a casa meva, passàvem una de les nits més tristes de les nostres vides. Al sofa, a les tres de la matinada d’un Dijous per paradoxes de la vida rèiem com condemnats veient un DVD. Després d’un dia en que els plors van ofegar les nostres paraules durant hores, vem riure com poques vegades ho tornarem a fer.

Però hi havia un culpable, Pepe Rubianes, el gran actor que mai actuava. Era en el seu monòleg “Rubianes Solamente”:(http://www.youtube.com/results?search_type=&search_query=rubianes+solamente&aq=f).

Aquesta persona que fa un temps ens va portar a un oasi enmig d’un desert ens acaba de deixar. Hi ha persones externes als nostres cercles socials que poden arribar a fer-te somriure, a fer-te sentir bé i a creure que la vida s’ha de viure amb el màxim de passió possible. Això significa que podem arribar a creure amb aquestes persones a qui potser mai a la vida arribaràs a conèixer personalment, però que d’alguna manera creus que són “amigues” teves. Un cantant, un polític, un filòsof, un futbolista o un actor, tots poden arribar a formar part de cadascú de nosaltres. Si hem valora’t doncs, les accions d’aquestes persones, és extrany sentir tristesa per la pèrdua d’una persona a qui mai has conegut?

A tots nosaltres alguna vegada ens ha enganxat el riure Pepe Rubianes...es trobara a faltar veure’l en entrevistes i reportatges pels països on a ell sempre li ha donat la gana d’anar. I és que amb això era un home exemplar, ja que sempre ha fet e que li ha sortir dels collons! Que millor a la vida que això si a més saps fer-ho fent riure a la gent?

Per acabar ,una de les seves grans frases....

“Que se vayan a la mierda con el trabajo, la dignidad, la realización...Que se lo metan todo en la punta del nabo, a ver si les cabe, ¡Bimba!, que les explote, y les queden los huevos colgando en los campanarios!“

Fins aviat amic!

(Dedicat a: P, X, Pepe i Boti)

City of Westminster I

2008-09-08T09:23:00.000-07:00

Hola a tothom el qui vulgui saber de mi per terres britániques. Per comensar hos he de dir que no tinc ni c trencada ni accents oberts, així que els més tiquis-miquis hos haureu d'aguantar amb el tema ortografic.

Bé doncs, el dimecres ja vaig aterrar a Londres, a les 23.35 de la nit baixava de l'avió a l'aeroport de Gatwick. Tot molt maco: noves sensacions, moltes preguntes a fer-se i sobretot molta ilusió pero...paaam...el primer clatellot ja hem va caure nomes aterrar. 17 Lliures per fer un trajecte de 35 minuts. Perque us en feu una idea és com si pagués 22 € per anar de Terrassa a Sarria amb els catalans...Tot i així ja sabia el que hem trobaria.

Amb el tema hockey ja he fet un entrenament i 3 partits. Al primer partit vaig fer el meu primer gol i debutar amb gol no esta pas malament...Tot i així els entrenos son bastant durs, a més de que els de l'equip ja en porten molts més que jo, son físicament molt forts. A un entreno qualsevol es deixen la pell i els collons al camp, son uns motivats...La meteorologia ja sabeu com va, la major part del temps el cel esta tapat. Al primer partit durant l'escalfament va caure un xafec de collons i al cap de cinc minuts va sortir el sol, i al cap de 10 minuts més una altra vegada el mateix.Suposo que ja m'acostumaré.

La cosa més curiosa és el meu allotjament, hem fa molta gracia perque a més d'un li agradaria esta vivint en la meva situació. Visc a un pub! no hi ha res més autentic que venir de lluny i trobarte plenament vivint com un angles més. El pub és el del propi club de hockey en que jugu i tinc el camp al costat així que...no tinc problemes en arribar tard a entrenar o no en tindré per marxar a dormir durant els 3rs temps dels partits.

Bé ho deixaré aquí perque no estic massa inspirat, suposo que és suficient per els que volgueu saber que estic bé...

Regards from UK!

(us adjuntu la fotografia del pub on estic vivint, el noi que esta sentat al banc és el Pim, el noi holandes que també juga i viu amb mi)

Una utopia discutible

2008-02-05T12:02:00.000-08:00

Una utopia és un somni, una caixa plena de rareses i d’inmaginació. No cal tenir un raonament verídic i comprobable, és per això que és una confrontació amb la realitat i que per tant podem jugar-hi posant-nos-hi de peus a la galleda. Quins requisits doncs emprem per a tenir una suposició del més difícil que pot transcórrer? M’atreveixo a proposar una societat, una forma de vida entre un col.lectiu de gent que persegueix uns objectius, unes possibilitats i uns ideals molt semblants, eus aquí doncs el primer tret que no es contraresta amb l’efectivitat que pot tenir aquesta suposada agrupació utòpica que ara intentaré fer comprendre. El fet de tenir diferents idees entre diverses persones ha dividit sempre sense pietat a la societat mundial, amb resultats desde simples intercanvis d’idees fins arribar a guerres armades. Aquest cas per tant, no s’exclou d’aquesta regla de tres, amb un tant per cent de probabilitat molt elevat.

Una idea d’amistat fidel és potser l’argument més ferm a aquesta teòrica “organització” de persones que lluiten tot i que de forma egoista cap a una forma de vida totalment plàcida i feliç sempre que aquesta complagui a cada un dels components. I dic egoista perquè és una manera de viure aïllada una mica del cúmul de persones que vivim al món, esclar que dintre aquest cas que proposo podrien també existir diferents graus.

Per fí hem centraré amb el que vull dictar. Per facilitar la comprensió l’exemplificarem amb X personatges que entendrem com a afortunats d’aconseguir aquesta forma de vida. El Joan és metge, el Pere és director d’un banc, el Marc és advocat, el Bru és un publicista molt important que té en poder deu concessionaris de cotxes a tot el país i posem que el Sergi és l’Alcalde d’un poble molt ric. Però que tenen en comú aquestes persones? Perquè d’això es tracta precisament…Doncs que aquestes persones tenen un vincle amistós molt fort, deixant de banda els motius, ho són i molt, tant que de ben joves es van fer una promesa. Van mirar pel seu futur i per la seva amistat ho van creure possible, que un jurament els podia fer rics i feliços. Cadascú d’ells havia de fer un sobreesforç amb els seus estudis i arribar a ser el que finalment ara han aconseguit. El dia del jurament, molt i molt premeditat, van establir segons gustos personals i miran sobre les possibilitats de cadascú a quin camp es destinarien. Un al món polític, l’altre al econòmic, etc. Així doncs el jurament consistiria en que al arribar a aquell moment d’èlit era obligatori recolzar-se quan fos necessari amb l’amic que per exemple era metge ja que la seva dona estava molt malalta, i el metge quan tingués problemes de diners podria comptar amb el seu amic director del banc per pal.liar les seves complicacions econòmiques, i així successivament tota la vida entre ells donar-se tots els cops de mans necessaris sota un jurament d’amistat i confiança amb l’altra persona. Tot comportaria una sèrie de compromisos que farien compartir unes vides que com ells van voler havien d’estar molt entrelligades, ja que la seva pròpia amistat i la seva felicitat era el primer que els passava pel cap a aquells amics. Un raonament positiu a tot això seria la lluita per no perdre una amistat, ja que si un dels components del grup fallava, deixava d’existir per a la resta i es trencava un cadena que havia promés ser molt profitosa per tots els que en formaven part. La frustració pel que errava la seva part podria ser eterna i segur que cap d’ells si realment creia en allò volia equivocar-se, és un ànim prou justificable per a perseguir aquest somni el de perdre X amistats?

Entrant en valoracions que mai podriem acabar de criticar i/o reforçar deixo oberta una pregunta: És tant forta l’amistat com per a conseguir una cosa així?

Pel meu parer sé que aquesta mena de “secta” és totalment intractable i sóc conscient de la seva poca eficàcia, però ho és més una dictadura o qualsevol tirania? Al cap i a la fi no es fa mal a ningú, encara que tampoc s’en deixa de fer als qui no reben res d’aquestes persones implicades…

Per últim voldria que en féssim una petita comparació amb el que és ara mateix la nostra societat, la nostra manera de fer funcionar el món, com som les persones, tot en general. No és el mateix (oblidant-se d’insignificants detalls) que acabo d’explicar però en una població mundial que fins avui dia 02/05/08 a les 15:26 GMT (EST+5) és de 6,648,638,518?

I la última pregunta…hi ha algun mètode per conviure al 100% entre aquests 6,648,638,518?

Assís de Moreira "Ronaldinho"

2008-01-03T10:13:00.000-08:00

Ja fa molt de temps que el meu blog resta en silenci.

www.dequevolsparlar.blogspot.com l'acostumo a actualitzar quan la meva inspiració ve estimulada per un fet, conseqüència, injustícia o demés que s'em llença totalment a sobre i abateixo la meva paciència volent justificarme d'alguna forma. Sóc una flor en un desert, poca gent hem treu la sed enmig d’una opinió que pocs, ara per ara, recolzen. La meva inquietut passa un cop més pel món del esport.

Ens passem el dia escoltant notícies, veient partits de Futbol, Bàsquet, Hockey, Tennis, Esgrima o Escacs i també imatges de quelcom relacionat amb el món de la competició esportiva. Entenc que pugui haver tècnics, gent amb experiència en el món del deport (paraula acceptada per l'institut d'estudis catalans per si no u sabíeu) o fins i tot exjugadors que en sàpiguen una mica més a l’hora de parlar d’alguna qüestió en concret sobre aquell esport que sigui.

Però no vull desmarcar-me més del tema, la meva intranquilitat ve fluïda per una opinió general molt subjectiva de gent que no està ni en aquest grau de vides humanes que he anomenat fa un moment en resum, un aplec de “sabis”, que en certa manera no acabo d’acceptar en els moments en que no es raona d’una forma suficientment estructurada encara que u intentin, com si el que diuen ells ha de ser d’aquella manera, no ho soporto!. Pels que sou fidels seguidors del meu blog ja veu llegir el meu article sobre la contracrítica que vaig fer als botxins del meu estimat amic Bruce Springsteen, aquest cop la cosa va més o menys per aquí, m’han tocat un mite, me l’han despotricat i això quan hem passa a mi m’indigna i “hem posa mussols al cuarto” ¹.

Aquest cop la víctima de la societat és Assís de Moreira “Ronaldinho” el tercer millor jugador que ha tingut mai el Futbol Club Barcelona després de Diego Armando Maradona “el pelusa” i Lionel Messi “La Pulga” en el meu humil parer. Cau en ments de molts “entesos” criticar, desqualificar i fins i tot insultar a un jugador que pensant-hi fredament ha resuscitat un Barça que fa uns anys lluitava per entrar a UEFA a misses dites i la seva devantera la constituïen jugadors com Alfonso Pérez, Daniel Garcia Lara o el lateral esquerre era Winston Bogarde, a més eren dirigits pel “Charlie” Rexach o Llorenç Serra Ferrer…que Déu ens agafés confessats…Però després d’aquells anys incerts i de infern o purgatori van haver canvis, Jan Laporta, Sandro...i no cal que anomeni més…la història ja sabeu de que va…Va arribar caigut del cel i per gràcia dels que siguin: Ronaldinho Gaucho, jugador que va canviar un Barça amb sed de títols. La història tots la sabem: una champions que arribava setze anys després de la primera i darrera i un parell de lligues que gairebé han sigut tres…

El problema és ara. Ronaldinho no està bé, Ronaldinho no és el que era, és com si juguessim amb deu,etc. Un jugador té alts i baixos, és persona i alhora ambiciosa, no es pot negar que aquest grandíssim jugador hagi caigut al parany del diner i la gresca desenfrenada, però hi ha un abans i un después i arriba un moment en que una persona reacciona i vol tornar als seus orígens perquè l’obliguen o simplement perquè es sent obligat per pròpia consciència. Si una cosa he après en aquesta vida i com he anomenat més amunt és que la opinió és subjectiva, i no cal fer-ne un discurs massa extens. A on vull arribar és a que la societat en general tendeix a adaptar aquesta subjectivitat a les parts més negatives de tot el que ens envolta i aquest per mi n’és un cas. Com es pot comparar el rendiment d’un jugador o el seu mal o bon joc d’un any envers un altre? amb gols? al ser el cas d’un davanter? Hem sembla que no, perquè les dades d’aquest cas i en aquest aspecte, l’any passat, no són dolentes precisament.

Evidentment també és subjectiva la meva opinió a l’hora de creure que Ronaldinho fa un esforç, que no u està fent tant malament i que és ell qui paga els plats trencats com si ell sol hagués de fer tota la feina, és també cert que hi ha variants i molta gent no arriba a aquest extrem i segur que no convenço a ningú escribint tot això però la ilusió, la confiança i el recolzament sempre han estat partíceps en la meva vida i és així, amb aquesta actitud, i d’això sí n’estic totalment segur, l’única manera en que si penséssim tots d’aquesta manera ajudaríem molt més a aquesta persona. Les coses potser hauríem de mirar-les més pels costats bons i treure’n profit perquè realment el que fa més mal és la crítica, l’energia negativa que es transmet amb aquesta tensió social del públic, premsa i afició cap a un mite futbolístic que de ben segur tornarà a ser el que és com bé va passar amb altres casos. El R.Madrid a més de copes d’Europa, ens ha superat en paciència i l’exemple és el de Raúl Gonzalez Blanco. Evidentment hi ha certes diferències però tot passa pel mateix, crec jo. Si més no ells l’han tingut i al final ells creuen que ha donat fruit. Per ells “Raúl ha vuelto!”.

Tot és possible i el 95% depèn del propi jugador, pero estic segur que una atmosfera tant gran com és la del Barça que l’ha ajudat tant durant tants anys és almenys aquest 5% restant per tirar endavant un jugador que ens agradaria que tornés a donar els resultats anteriors. La paciència és la mare de la ciència!
Si més no els que no teniu dret ni vot per decidir si Roonie s’en va al carrer o no, us haureu de resignar a això perquè és el que hi ha!

I recordeu:”El més cuit és a l’aigüera”.

¹”Posar mussols al cuarto”: Frase transmesa i cedida per Pere Arch i Morera. El seu equivalent seria “Tocar els collons“.

"L'amour"

2007-10-11T04:20:00.000-07:00

Mil escriptors, poetes, periodistes i ignorants han escrit alguna vegada sobre l’amor. És un temàtica prou complexa, que ajuda als qui intenten escriure o redactar sobre quelcom a sortir d’una dinàmica poc productiva en el seu camí cap a un objectiu que cadascú té definit en la semántica de l’art o ofici, del que pròpiament és redactar. La qüestió és qualsevol cosa que intenti no deixar indiferent als lectors.
Avui hem toca a mi.

Sense deixar de banda les convencionalitats vull començar adjectivant l’amor com a un fet realment increíble, fascinant i evidencialment universal. Encararé el meu análisis cap al que seria l’amor en parella, pero més concretament al adolescent, en faré una síntesi del que m’arriba a passar pel cap a vegades. Ja que de moment, és l’únic període en que he pogut apreciar en la meva disminuida mesura que n’és de fascinant aquest ‘hipersentiment’. I crec, que no cal haver-ho viscut en primera persona al màxim exponent per endevinar la magia que desprèn aquest joc d’alegries, contrarestades amb tristesa i plors, fins i tot enganys, un bany inmens d’orgull i la contradicció a això d’expressar en plenitud i certesa el que un realment sent en aquell precís instant per a l’altre.
Per exemple: aquells matins prescindibles de viure i de rememorar dia rere dia ja sigui per la son que tenim o per la jornada que s’ens presenta: feina, classes, aburriment…el que sigui!, però alguna cosa que mai deixaries d’odiar si te la canviessin pel moment en que et retrobes amb la persona del qual n’estàs totalment enamorat/da. Aquest alicient es veu com a una llum al final d’un túnel infinit, un canvi de sostre a millor, una sensació de benestar temporal que et fa oblidar quelcom més important que allò que estàs vivint. Eus aquí les coses bones d’una relació, entre moltes altres, de dos persones. Aquest, seria un model prou significatiu per matisar el que sincerament et fa sentir estimar a algú.

Però no tot són flors i violes.Per bé que una relació tingui aquella essència que fa que existeixi, s’ha de lluitar fins i tot amb la pròpia persona a la que estimem. Es tracta d’una mena de guerra freda, una batalla constant amb la nostra pròpia parella, que per una mena de telepatia es comunica l’un amb l’altre que aquest combat és necessari per fer durar aquesta gran proesa d’amor entre l’un i l’altre. Fet que ve donat en un gran tant per cent per qüestions i persones externes. Qüestions com l’orgull, la superficialitat, la bellesa física...aquests com molts altres factors juguen un paper que fa que es condemnin els dos actors principals de la películ.la a lluitar mutuament pel seu castell construït a base d’un esforç injustificable. Tot això no impedeix però, poder dir cada dia que l’amor és magnífic, i no només per les coses bones, sinó per la morbositat del joc constant entre les que no ho son tant, però que en el fons donen vida i fan créixer més a dues persones enamorades.

Dels teus amics:

2007-09-06T05:20:00.000-07:00

Ja han passat dos anys, dos anys des d’aquell fatídic día en que ens vas deixar, lluny queden les llàgrimes que no vem parar d’eixugar-nos durant molts dies. Aquestes però, també han acabat secant-se per si soles en el transcurs de les nostres vides, que malgrat tot han hagut de continuar.

En representació de tots els teus amics Boti, puc dir que hem après a parlar de tu amb un somriure a la boca i amb un plegat de bons records que mai deixen d’estar dins nostre. Amb aquests dos anys sense tu hem arribat a dir coses que t’han fet homenatge en cada lletra referent al nostre petit príncep, i es que mai es podria parlar d’altra manera que no fos elogiant-te o qualificant-te en un escaló infinitament alt, on sempre t’hi vas mantenir deixant un rastre torbant per tota la gent que et va arribar a conèixer. Seguint el nostre camí passem grans estones junts, moments esplèndits en que compartim el que temps enrere no sabíem apreciar tant correctament. Fet que ens cegava d’obtenir una capacitat, la de calcular les dimensions de la importància del que és tenir un amic. A més, de tenir-lo al teu costat pel que sigui, i gaudir de tots els moments en que podem intercanviar les emocions.

Esperem tenir la sort de mantenir-nos units per sempre, almenys el teu record ens ha ensenyat a conviure d’aquesta manera, aquest fet segueix i seguirà demostrant la teva grandesa Boti, fins i tot sense ser-hi, continues sent partícep de les nostres vides.

Un any més ens reunim per recordar una persona que ens ha fet una mica més petits a tots però que alhora ens ha engrandit els nostres cors gràcies a la seva eficàcia per encisar tot el seu voltant, si més no els teus amics ho creiem així, moltes gràcies Boti!

Un somni on tot és Groc

2007-06-17T17:28:00.000-07:00

Malauradament aquest escrit només sera de grata lectura pels afiliats al meu estimat club, l'Atlètic Terrassa Hockey Club. No sé que ha fet al llarg de tants anys que m'ilusioni tant una cosa com aquesta, amb el recent títol de lliga aconseguit per a 4rt any consecutiu hem sobren els motius per estimar tant un sentiment on tot és groc i negre. Els qui hem conèixen saben molt bé el que per mi representa i potser a vegades no poden entendre que visqui tant, que un equip de hockey herba, sent un esport força minoritari, guanyi, o deixi de fer-ho, algún que altre títol. Però la qüestió i fet no són només els èxits del primer equip, sinó un club en general que m'ha vist créixer i del qual n'he viscut penes, alegries i he après com a jugador, entrenador i per sobre de tot com a persona. L'Atlètic m'ha donat una de les coses que valoro més en aquest món i aquesta és l'amistat, sense que aquest club existís jo no sé com ho hauria fet per tenir els meus estimats amics, ja que la gran majoria d'ells són o han sigut companys, rivals a dins el camp, etc. També gràcies al club he viatjat força i he conegut gent de fora del nostre país la qual en algún cas els tinc un gran apreci. El meu avi segurament n'és un dels culpables, ja que juntament amb altres persones l'any 1952 va fundar aquesta gran institució que és l'Atlètic, a més un dels companys fundadors del meu avi té com a néts a persones que són amics així com cosins i familiars varis. Tot el que això comporta m'ha ensenyat que l'esport, a part dels al.liciens que et dona en quan a èxits, és un fet que m'ha pogut destinar com a persona i no m'en penediré mai. En terra caigui, hi ha males herbes que mai es podran titllar i entre elles les despedides de gent que ens ha anat deixant al llarg del camí, gent que m'ha tret mil sumriures i que he estimat amb tot el meu cor, un cor que irremediablement serà groc sempre.

Visca l'Atlètic!

Menorca 2006 (III) The Bomb

2007-05-01T15:19:00.000-07:00

Després d'uns primers dies plens de gresca i xerinola, amb cales mitjanes, 'luchas de barro', innaguracions de cases noves, bibianes, goretti's, gigi's, picades de medusa, 'sube-baja's', etc va arribar el dia estrella i per excel.lència de la nostra aventura en set dies a la illa de Menorca. Dijous, 3 d'Agost. No recordo si aquell dia vem anar a la platja o ens vem quedar tot el dia a casa amb la nostra piscineta. El més important i tema central d'aquell dia, suposem que perquè era l'únic objectiu nocturn que teniem predestinat, era la nostra visita no-guiada i no de dia a 's'es coves d'en Xoroi'. Diu la història (segons el que ens va explicar la Núria) que un home es va llançar d'alt a baix desde el penya-segat de les coves, no hem pregunteu perquè. La nostra història va ser molt diferent, i l'únic que va volar de dalt a baix de les coves al mar van ser els calçotets-gallumbus de nostre amic més protagonista d'aquell viatge. Va ser una tarda-vespre diferent, ja que vivíem també pendents de poder anar a una paradisíaca festa de la firma Bacardi a la cual no vem assistir per qüestions d'agenda. No vem sopar a casa, vem passar pel Burger King els 'shutis' i alguns pel mític i en liquidació Bocata. Els senyors 'Killer of the summer moon' i el fill del Uli van decidir viatjar amb moto fins a les coves i van renunciar a anar amb la 'frago' o 'picadero' encara que fos l'únic cop que el chófer permetia anar d'il.legals amb cinc places de més. Van arribar una mica més tard mentrestant alguns ja estavem als voltants del nostre destí discutint-se per tovallons del Burger King i coneixent holandesos rencorosos amb filles molt fines.

Una curiositat va ser quan ens estavem refrescant amb unes copes a les rodalies de la nostra furgoneta va passar la policia, nosaltres en primera instància vam creu-re que ens anaven a empapelar per la il.legalitat que estavem cometent (suposadament), va resultar tot el contrari, ja que els agents gairebé ens van felicitar pel festeig que estàvem efectuant. Fet de l'illa que desconeixia, la legalitat del 'botellón'. Aquella nit la cova estava programada amb la mítica festa de l'espuma, la qual la major part de nosaltres la vem disfrutar com mai. Tocaments, balls, bucejos entre l'espuma, arribades inesperades (Mònica), competicions mallístiques del ''Butifarreta'' amb 'The Killer'', angleses aparentment verges, visites al corresponsal del Sr.Roca a Menorca, bessones, pomades, inicis d'històries d'amor amb campiones del món, precipicis on no deixaven vomitar, i un tancament de discoteca totalment èpic. Són aglomeracions d'esdeveniments en una sola i màgica nit on la guinda del pastís encara estava per arribar. Tots sabem de que parlem, un mite desde aquell dia del que és ser campió de la nit, capaç d'alçar les rialles i els seus pròpis ànims a la gent que no coneixia absolutament de res i que passava innocentment per allà. Aquesta és la història d'un noi que va fer la millor sortida d'una sala de festes dels últims anys. Dintre del que es pot anunciar: va nedar pel relliscos terra fins i tot amb el cul enlaire (literalment), va fer-se a la butxaca alguns dels presents amb una pujada per l'escala totalment orgàsmica, ja que per haver-les pujat sense caure menys de tres cops hauria necessitat un arnés i unes sabates amb tracció. Ja a fora, el públic present es va posar als seus peus, quan va treure's la poca roba que li quedava i va fer fins que es va cansar unes pujades i baixades del carrer (insisteixo, amb molta gent pudol.lant per la zona) totalment plenes de felicitat i despreocupació de que podien pensar els que estaven presenciant aquell espectacle digne de ser nominat i premiat.

Vem esperar que el sol ens saludés perquè el nostra amic Fitipaldi es recuperés del seu estat d'embriaguesa i del dolor d'abdominals. En aquesta espera vem tenir la segona actuació del mestre de cerimònies en que només puc dir que una imatge o video val més que mil paraules. Un cop al cotxe i retornant cap a casa la cosa no va cesar, subratllar els sobrenoms sorgits gràcies al mateix: ''esquelet'' i ''formigueta'' al Roger i al Santi respectivament.

El Pere i el Roc, pagant justament, van acceptar tornar tal i com van arribar, amb moto. Però avans d'encaminar el seu retorn a casa i a descobrir que la moto no els deixaria fer-ho van passar part del matí a una cala propera a la cova i només ells us podran explicar les ''monstruositats'' que van viure.

Mentrestant els tripulants de ''la bala azul'' vem tenir millor sort que altres i vem posar els peus en terra ferma, tot i així no era hora d'anar a dormir, primer s'hauria d'omplir l'estómac amb qualsevol cosa que quedés del sopar, (extrany) amb algun ou ferrat malaguanyat, o entrepants de butifarreta made in Franc Adrià.

Pal.liada en la gran majoria del grup la nostra fam, vem anar a dormir amb les persianes ben baixades. Però no tots, alguns vem decidir com a bons amics esperar als nostres amics aventurers, que si u haguessim sabut, el Tuni i jo, que no van sortir mai d'aquella cala sense la nostra ajuda mai hagués presenciat la viva imatge del que va representar aquest viatge, una imatge lamentable que alhora es va contrarestar amb ser la més significativa de set dies intensos d'estrepitosa diversió. La veritat és que la meva intenció no és posar més pa que formatge com diria l'amic Puyal, però l'instant s'ho val. No sé molt bé com presentar-ho encara que molts ja sabeu que va passar davant d'aquella casa on residiem.

Suc de taronja 2€, tabac 2'10€, paper OCB 0'6€, manguera 50€, calçotets (nets) del tuni 20€, multa per escàndol públic 158€ (evitada), veure bebent-me un suc i fumant-me un cigarret de liar al Pere Autonell Marsiñac al mig d'un carrer amb calçotets de floretes i fent girar en l'aire una manguera encesa al màxim que va acabar mullant un pobre repartidor de gelats de ''la Menorquina'', NO TÉ PREU!!!!!!!!!!

Jo, amb un estat no gaire diferent del estat del espontani jardiner de carrer m'ho mirava i no hem vaig poder acabar el suc de taronja de l'estona que vaig estar rient, vaig plorar de riure com mai fins que va arribar un policia. El més bo de tot és que quan el policia quan va ordenar-li al nostre amic que anés a buscar el seu DNI a dins de la casa, el Tuniactiu es va canviar de roba pensant-se què l'agent no el reconeixeria! Per sort no vem ser sancionats i vem decidir anar a dormir, avans però els vem deixar una nota al Pere i al Roc: ''Si sou lladres no llegiu i marxeu, si sou el Pere i el Roc la clau està sota el test, bonanit''.

Al cap d'unes hores algú hem va llevar dient-me: ''tots a baix, reunió, reunió!

Menorca 2006 (II)

2007-05-01T14:43:00.000-07:00

Aquest sí, va ser el primer dia en que vem decidir agafar el nostre 'buga' i els nostres ciclomotors mallístics per anar a l'aventura i descobrir aquell paradís de platges que era l'illa de Menorca. Amb el barret de la Neus, la tovallola, les xancletes i els entrepans de metre i mig vem anar a Cala en Brut amb parada prèvia per fer el 'shuti' a una Q8 d'allà. El sol ja començava a amagar-se, però era igual. Pocs s'ho esperaven però la cala no tenia sorra, no era ben bé una platja sinó una ria que s'endinsava sota plataformes adaptades a roques. Allà instalats vem montar el 'tinglado' amb la musiqueta del 'iMotion' i els nostres objectes personals,una sessió fotogràfica inmillorable... El reporter del dia va ser el Pere que va grabar als més valents que ens vem tirar desde aquella roca que debia fer uns 200 o 300 tones, perdó! volia dir metres d'alçada (si hace no hace). Molt peculiar la foto avans de tirar-nos sentats a la roca, estàvem cagats! Després, cuatre nanus que els faltaven 10 minutets de microondes van arribar allà i es van llançar d'alt a baix fent mortals com si res, nosaltres com no els vem acabar imitant i només ho sabem els que erem allà! Encara recordo aquell triple tirabuixó del Roger amb mortal enrere inclòs, mare meva que n'apren de ràpid aquest noi...I no cal citar els espectaculars salts del Franc butifarreta, del Messié Morera, del Timón P.A., del Javigol i de JasonKid Torre, impressionants!!!!

Després de tot alguna foto més vora la mar per posar-se al messenger al mes de setembre i cap a Sa Caleta. La segona nit menorquina s'ha de recordar suposo per ser la primera de moltes semblants: Nits de 'sube-baja' del senyor matador o ''Killer of the summer moon'' com allà l'anomenaven com si es tractés d'una canço del nostra estimat grup ''Police''. Allà és on vem descobrir el concepte del nostre amic i que més ens ha demostrat al llarg dels anys: ''Tant li fot titi com tata'' o 'tant li fot tita com tata'', la veritat és que el 'moundier' (cosí del Messié) va cumplir a 'rajatabla' aquest fenòmen vinculat al mallisme, que a part del Urbici va ser un dels nostres novedosos acompanyants en aquest viatge de corrupció i desenfrè. Ja que l'hem citat, l'Urbici, s'ha de dir que va néixer i donar llum aquell dia com a un més de la colla tot i ser marginat amb una visera Billabong que el va maltractar desconsideradament, benvingut fos!

Menorca 2006 (I)

2007-03-20T13:01:00.000-07:00

Fer una efemèride d’un bon record incita i mou un sentiment de melancòlia entre les persones a les quals els afecta directament i sovint pot fer augmentar les ganes de sobreviure una experència semblant, és per això que vull recordar els dies viscuts entre el 30 de juliol i el 7 d’Agost de 2006. Així l’interès és possible que crispi entre nosaltres per a tornar a realitzar un viatge que va resultar ser totalment exitós almenys per ser el primer que vem organitzar.
El dia 28 de Juliol tot estava molt negre, la cosa d’inici ja no pintava massa bé: uns a Praga fent de bastoners sense saber si arribarien a l’hora el mateix dia que marxavem, altres a la carpa-village del Champions Trophy 2006 en concerts de grups “no nascuts” sense saber com portariem tres ciclomotors fins al titànic Illa de Botafoc, i altres que simplement i passivament esperaven que arrivés el diumenge per sarpar cap a la illa màgica sense cap prèvia preocupació.
Vem solucionar tot el que no teniem gens clar, finalment. En diumenge i perdent-se una gran final de hockey vem abandonar la península acalorats i emotius cap a Menorca, terra de platges de sorra blanca i aigua clara (tret la de la Macarella, que presentava un jardí aquàtic d’algues negres i verdes, per cert que allà ens vem trobar al tiet del Rafa Nadal, si més no anecdòtic). Gràcies a la rapidesa de la nostra embarcació i sobretot destacant el seu meravellós servei de bar obert les 23 hores al dia amb el seu incombustible “bart-man” serè i simpàtic com ell sol, s’ens va fer molt més amè, curt i ràpid el viatge fins a les balears al cap de nou hores (ben bones) al nostre destí. Però l’itinerari per arribar a Sa Caleta (on viu la Neus) no havia acabat, un cop més gràcies al nostre estimat vaixell a prova de bombes i balenes (aquí s’ha de trobar el doble sentit) que ens va deixar només a l’altra punta de l’illa, a Maó. Els que vem arribar amb la ‘frago’ o també denominada ‘picadero’ vem tenir el gran gust de conèixer la Neus, la nostra estimada Neus a qui amb pocs però intensos moments vem arribar a estimar amb bogeria, sobretot a l’hora de retornar-nos ‘sa fiança’(serà puta..!).
El primer dia o dia 1 era el dia de l’arribada i/o instal.lació a la nostra mansió en teoria per a vuit persones: sortejos amanyats, repartiment d’horaris, llits inflables, la primera compre i el primer ‘bote’... Va arribar a Sa Caleta també el Jordi Autonell (germà del Tunihiperactiu) i no ho va fer sol, ni molt menys, aquella tarda van arribar amb embarcacions llunyanes en qualitat a la nostra meravellosa Illa de Botafoc, ell i la Núria (que perquè no dir-ho és una noia com cal, fot-li un 10, fot-li un 11). Vem estar tant contents aquell dia que els vem convidar a sopar, dutxar-se i al que fes falta.
Les racions a l’hora de dinar i sopar no acostumaven a ser d’empatx, però sempre quedava alguna berlina (o donut) amagat per la casa que salvava un àpat nefast (menys quan cuinava jo).
Com no, vem innaugurar la primera nit a l’illa anant a prendre un refresc en la plàcida nit menorquina, concretament el primer assalt fou a Cala en Blanes, perfectament comparable amb un Lloret de Mar o perquè no, amb Las Vegas (Montecito inclòs). I quina nit! Vem començar amb el ‘copeig’ a casa i ens va fer perdre la nostra capacitat per orientar-se ja que per fer un viatge de deu minuts de carretera vem tardar més que creuant l’illa el mateix matí! Finalment vem arribar-hi, però no tots (no fos cas) alguns van haver de ser rescatats al ajuntament de Ciutadella i ja hi vam ser tots. A partir d’allà vem començar a demostrar el que hem après amb uns quants anys a la nostra ZH, vem desplegar vel.les, o millor dit canyes i xarxes i vinga som-hi nois!. Però malauradament el debut va ser esfereidor i que jo recordi ningú es va menjar cap baba. El que si podem destacar d’aquella nit és que vem fer un amic Hoolligan Shutiman que per casualitats de la vida feia anys el mateix dia (pobre nanu quina gleva portava), també recordarem sempre aquell primer Tubau del viatge pel nostre expert en gripacions Tuniactiu. Mentrestant a dins d’un karaoke cantàvem cançons clàssiques: Wonderwall, Singin’ in the Rain...(quin gran èxit) I el nostre amic ‘R&R&R’ (Ramon Romeu Rapero) feia uns ‘jumpings’ amb el DJ del local, germà seu. Alguns atrevits van voler aprofitar la llum de la nit per anar al que seria l’escenari més trepitjat en tots els dies de viatge per primer cop, el port de ciutadella. Aquella breu visita va ser molt important pel desenvolupament dels dies següents, ja que vem conèixer la Maria i Clara guapa i com no ‘la Mari’!!. Aquell dia va ser clau ja que es va deixar entreveure per on anirien els ‘tirus’ tota aquella setmana.

Els meus amics

2007-02-27T12:40:00.000-08:00

Es veu que avui m'he encomanat al títol del meu blog, avui realment tinc ganes de parlar del que hem dona la gana i ara mateix no s'em passa res més pel cap que fer-ho dels meus amics (pels petaos, els"hockeyplayers").

La veritat és que cada un de nosaltres és com és en diferents moment, per complicar més la cosa, el món és un escenari i les situacions que s'ens presenten són realment una obra a representar. Perquè pocs, ja deixant-ho clar, parlen o tracten igual a la tietaàvia (com s'escriu això?) que et trobes un dimecres al vespre venint de veure el Barça que acaba de perdre contra el cuer de 3ra divisió en copa, als teus avis en un dinar familiar i al teu millor amic després de sortir d'un sopar en que t'han servit un vi que només veure'l embriaga. Un dijous de finals del any 2005 vaig anar a pendre "una" cervesa amb un amic meu i hem va dir una frase que encara que me la estigués cantant un borratxo perdut me la vaig posar a la butxaca per tota la vida, diria que era així "Les persones només demostrem la nostra manera de ser quan estem amb els amics de veritat" ho vaig pensar, li vaig fer repetir i me la va tornar a dir amb un ¡hip! entremig, però li vaig donar tota la raó i crec que en un tant per cent és ben cert si ho apliquem generalment. Aquest fet és curiós i no cal donar-li més voltes, encara que sempre hi ha opinions diferents. Ara que ho he vist he acabat parlant d'una escèptica lliçó del que realment som les persones i com actuem pel món, dels meus amics, només he fet referència a un i l'he deixat com un participant del proyecto hombre...hem sap greu, ho deixarem per més endavant.

Per cert, us heu preguntat mai: "perque les oques caminen descalces?"

Un dia com avui (2)

2007-02-27T12:07:00.000-08:00

A vegades no m'entenc a mi mateix. Avui o ahir poden ser dies qualsevols però en qualsevol d'ells pot passar-te una cosa que odiis o que t'agrada que passi, aquest fet pot afectar-te negativament o pot fer que la resta del dia somriguis per un simple somriure d'una persona o perquè un examen t'ha sortit bé. Aquests dies són els que si veus les noticies i sents que ha passat una desgràcia que no t'afecta per res et sents indiferent (lamentant-ho sempre i odiant que passin aquestes coses), però és que hi ha dies que ets egoista, però no és un egoisme que repercuteix en la teva imatge sinó que a vegades és necessari per donar una vitamina a la nostra vida sigui el que sigui el teu dia a dia. Llevar-se al matí i no tenir son, que no facis tard -Mira, avui no tinc pressa, gaudire d'aquest camí de 5 minuts cap al cole escoltant música i somrient a qualsevol fet que t'ho provoqui!- també aquella classe que fins i tot t'interessa, surts al pati i un amic teu et ve a fer una visita per anar a esmorzar (s'agraeix), aquell excepcional bon gust del cafè amb llet del bar encara que sigui per un dia, aquella seguretat sabent que tens una persona sentimentalment pensant en tu, arribar a casa al migdia i trobar-te el dinar fet i no haber de buidar el rentaplats, conectar-te al estimat Messenger i algú et ve a dir que li agrada com surts a la foto, anar a dormir i caure rendit en 3 segons...mare meva, la de coses minúscules i que poden semblar insignificant que dignifiquen un dia que aparentment és un de més. Però també hi ha un altre pol que ja no m'agradaria tant descriure, ja que és totalment fastigós i quan la dinàmica d'un dia com el de caure en la desgràcia de llevar-te amb el peu esquerre es converteix en la vida real d'un desemperat obrer de la primera revolució industrial. Com he dit no tinc ganes de parlar-ne, però si valorar aquests dies per contrarestar-los amb els que avans hos he citat, pensar en un demà si això succeeix i si aquest demà resulta ser agradable, aprofita-ho!
I recordeu que "Excrements de cavall, no són figues!"

DreamGirls

2007-01-28T14:33:00.000-08:00

Fa pocs dies us he parlat breument de la meva fervor per Beyoncé Knowles, avui diumenge m'he passat pel cinema a veure la seva última película: DreamGirls. Volia parlar-vos d'ella.
La veritat és que les 8 nominacions al oscar no m'han sorprès gens. Anava a veure aquesta pel.lícula en un principi per la meva cantant predilecte però he decidit adoptar un paper més cultural i obert per trobar el rerefons més directe i el signficat que segur vol el director, després de la seva esplèndida feina, que entenguem. Es tracta d'un film pròpiament tractat com a musical, i realment està molt ben aconseguit per un llistat de coses que el fan triomfar tant en el món artístic del cinema com de la música. Un gran repertori en la banda sonora provoca una riquesa inmensa en la pel.lícula. En relació amb la història ja se sap que moltes coses per qüestions de guió tenen que ser variades, afegides o bé suprimides però la idea, els papers i la dificultat que hi ha en el món del espectacle estan molt bén tractats i això ho dic sense saber ni quina va ser la història real d'aquest grup de noies.Crec que no és necessari per veure-ho. El que més m'ha sorprès ha estat la Jennifer Hudson, aquesta actriu va ser la guanyadora d'una espècie d'OT més 'a lo grande' als Estats Units i la veritat és que no m'extranya perquè té una veu increible i difícil d'igualar.
No vull allargar-me més però si dir-vos que aneu a veure-la perquè per mi realment és una nova obra mestre de Hollywood.

Beyoncé Knowles,

2007-01-22T15:16:00.000-08:00

Una de les meves altres perdicions musicals i sense amagar el meu bon gust, per mi una de les dones més impressionants d'aquest món. Bellesa, esperit, força i una veu increible...Per mi la nova Withney Houston sempre guardant distàncies.

Un tema predilecte del seu nou disc:

Upgrade U (feat Jay-Z) no si val badar, també hos recomano el nou disc B'Day.

El Bruce s'arrossega?

2007-01-18T10:49:00.000-08:00

Els que hem coneixeu sabeu que tinc certa debilitat per un dels més grans de la història de la música contemporànea. Hos voldria fer referència sobre un tema el cual algun que altra ignorant comentari. Tot i que sé que ho fan perquè a vegades tenen ganes de pentinar el gat. Els contestaré donant la meva sincera i humil opinió. Com molts entesos sabeu, BFJ Springsteen aquest passat any 2006 ha llancçat el seu últim treball: "We Shall Overcome The Seeger Sessions" basat en l'homenatge a un històric (ídol musical entre d'altres de BS) del country més pur i dur i, sense cap mena de dubte, del més alt grau americà. Les frases més cèlebres són: "El Bruce s'arrossega " o "El Bruce ja no té idees, ja no sap que fer!" fent referència directe a la última enllaçaré amb la meva primera i innecessària (teòricament) justificació...Exacte!, tota la raó, "El Bruce ja no sap que fer!" per què? doncs perquè ja ho ha fet tot (encara que queda poc modest dit així, a tots ens manca per fer alguna cosa en aquesta vida). Com aquell hem va dir un dia: "la societat només valora generalment les coses negatives que succeeixen al món", aquest n'és un clar exemple. Així no vull dir, ni molt menys, que aquests últims deures fets pel "Boss"(mai m'ha agradat anomenar-lo així) siguin poc bons, tot el contrari, és l'àlbum més correcte i distint d'ençà els últims anys. Ho dic perquè per alguns aquest disc al no ser corrent en la tipologia d'aquest artista no es considera prou "bò", però ja parlaré d'això més endavant. Al ja no ser el 100% un disc inspirat per obra i gràcia del aludit la opinió popular s'inclou en una actitud escèptica envers la grandesa d'aquest artista, fet totalment erroni fent una anàmnesi de la seva trajectòria. Cal ara, pentinar la inèdita justificació fent referència al que és pròpiament l'art, ja que aquest cantant com molts d'altres és un artista, l'art és "recrear el que ja està creat" així doncs, podríem basar-nos en justa mesura amb aquesta cita, que si en voleu fer un estudi amb detall de la seva comprensió i regulació hi esteu convidats (google.com). Per anar acabant, un últim apunt: quan un artista com el de New Jersey ha mogut masses desde fa 33 anys i començant una carrera musical als 24 anys, amb infinitats de concerts arreu del món, treient a la llum més de 15 àlbums d'estudi junt amb exitosos discs en directe, omplint estadis en una mateixa ciutat i gira durant 10 dies gairebé seguits, i sense citar altres grans fites musicals i vivències personals no entenc que es pugui arribar a pensar que no és possible que un cantoautor, amb grans dots auditius i de solfeig, i amb un afany i estimació infinita per la música(a la seva edat i encara tocant, qui ho pot negar?) vol averiguar i investigar noves formes per seguir fascinant als seus seguidors i disfrutant del que més estima. Els diners hi són, sí, però quan aquest paper ja està cobert, no és creïble la faceta de l'ambició per amor al art?

"Riding out tonight to case the promised land, Oh oh Thunder Road" aquesta per tú Santi!

Ull x ull...

2007-01-05T14:24:00.000-08:00

Aquell moment de tendresa, aquella estona de tranquilitat quan escoltes una cançó que et fa rumiar sobre un miler de coses positives i emocionants de la teva vida...aquesta n'és una, només falta que l'escolteu perquè és espectacular...hos la recomano!
Aquí teniu la lletra:

Perdo la por però em tremola el pols.

qüestió d orgull

m´aixeco i no puc,

un bon trau just al mig del cervell,ull per ull, dent per dent,

qui sap si tots som mecs Comissari a sou, no hi haurà ni un pam de netcauen guspires,

plou però no et mulles,

potser no et cal sopluig,un déu fent virolles,

qui no plora ni mama ni beu.

Ull per ull, dent per dent,

qui sap si tots som mecscomissari a sou,

no hi ha ni un pam de netmmmmm,
no hi haurà un pam de net,no hi haurà un pam de net.

Cops de puny,ulls de vellut,guerra de botonets,

per orgull tu ets sents sol,
no vindrà d´un pam,

per orgull tu et sents sol no faràs el net mai.

Fora complexes,

prou de modèsties,no et caldrà fer-te el granmala memòria,

falses històries d´un nen d´abans.

rau la por la sang et cou llàgrimes plorant,

des de sempre has estat un cocodril merdós.

que et duri que et duri, que et duri..........

la bona sort

que et duri, que et duri, que et duri........

La gent mirant tots embadalits, tu ets sents sol,

ningú fa un pas,

escallolit mirant,

no et mouràs ni un pam,sense moure el nas.

Adrià Puntí.

Un dia com avui...

2007-01-01T14:14:00.000-08:00

Per començar el meu blog vull escriure unes ratlles sobre un dia com avui, un 1 de gener de 2007, al cap i a la fi és un dia com un altre sigui quin sigui el numero. Això és el que diu tot el qui vol sortir una mica dels tòpics de les dates com el nadal, la revetlla de Sant Joan, en aquest cas el cap d'any o la festivitat de sant hipòlit de les margarides. Però sense cap mena de queixa cap al qui pronuncia aquests mots vull contradir-los aportant que no és mai un dia com un altre el primer dia de l'any, no precisament per la singularitat i les típiques parafarnàlies de que any nou vida nova o que "qui no folla per cap d'any, no folla en tot l'any" (això és mentida no cal dir-ho) però si hem crida l'atenció que en primer d'any es donen per suposades tantes coses, que encara que es repeteixin any rere any no ens recordem del que va passar aquell mateix dia l'any anterior, i és que la faceta humana ens treu d'un món d'ignorància molt i molt poc a poc, perquè hem de créixer per poder millorar la nostra manera d'importar informació a la nostra ment. Sempre m'he preguntat com segurament ho ha fet tanta gent el perquè de moltes coses tant simples com aquesta, la capacitat d'aprendre, i hem capfico pensant com seria de fàcil si tot el que podem arribar a saber ens ho posessin en un xip només néixer, que bàsic i maco que quedaria oi?
Deixant-se d'ininmaginables formes per aixecar el país vull tornar al que deia avans sobre el primer dia del any. Tothom qui té dinars familiars aquest senyalat dia comença i acaba parlant de la nit anterior, perque en gran part de la poblacio de la 1a i 2na edat la de cap d'any és una nit on ja s'inclou el tòpic de sempre i per excelència: el final d'any s'ha de celebrar, -però tiet, no era un dia com un altre?- aquí és on el savi ja es contradeix, jo sempre he pensat que aquest tema és totalment de bogeria, la celebració final d'un any, bo o dolent, és sempre un mal de cap i pensant-ho negativament no serveix ni per trobar l'espardenya de Deú alla on la va perdre: que si el sopar, que si les els quarts, que si veiem las campanades per telecinco, tv3 o per la televisió de Sant Carles de la Ràpita, i a sobre ens diuen que portem uns calçotets i/o tanga vermell perquè així et dongui sort en tot l'any restant...va home va... Tot i així i sense que serveixi de precedent vull citar que aquestes últimes línies de crítica a la tradició anual no resulten ser el meu joc de cartes envers del debat sobre si és un dia que s'ha de celebrar, o no. Si més no hem decantaré cap al camí més fàcil i diré que soc totalment el contrari, a mi el cap d'any m'agrada pel simple fet de que tots aquests inconvenients ja vénen amb "pack" i que es presenten una mica com a alicient per tenir l'últim maldecap de l'any així com una nit més de gresca i xerinola on no es veu majoritàriament i precisament aigua...Encara no sé tret de quan era més petit i depenia dels meus pares aquella nit que és un cap d'any a casa, al sofà i després en terra caigui, a dormir. La veritat es que de moment no tinc pressa per descobrir-ho.
Bon Any!
I recordeu que com deia aquell: "Los puercos corretean por el trigo"!